Cuba i la fi de l’apartheid
Probablement és poc conegut, però la Cuba de Fidel Castro i el Che Guevara van començar a posar fi a l’apartheid sud-africà i al colonialisme a l’Àfrica.
Probablement és poc conegut, però la Cuba de Fidel Castro i el Che Guevara van començar a posar fi a l’apartheid sud-africà i al colonialisme a l’Àfrica intervenint militarment i aportant després metges i educadors. Així no és d’estranyar que Nelson Mandela viatgés a Cuba el 1991, en la seva primera visita a Amèrica Llatina.
La resposta curta
- La idea: Cuba va intervenir militarment a Angola des de 1975 per donar suport al MPLA davant de Sud-àfrica, i aquesta intervenció va afeblir el règim de l’apartheid.
- El moment clau: la batalla de Cuito Cuanavale (1987-1988), el resultat de la qual es discuteix, però després de la qual es va signar un acord (22 de desembre de 1988) que va portar a la retirada de les tropes estrangeres i a la independència de Namíbia.
- La bandera: en acabar l’apartheid, Sud-àfrica va adoptar el 1994 una bandera nova, amb sis colors.
Cronologia
1652
Arriben a Sud-àfrica els primers colons holandesos, els bòers.
1948
S’aproven les primeres lleis de separació racial: comença l’apartheid.
15 de gener de 1975
L’Acord d’Alvor prepara la independència d’Angola, però els tres moviments (MPLA, FNLA i UNITA) no aconsegueixen governar junts.
14 d’octubre de 1975
Sud-àfrica llança l’Operació Savannah, en suport d’UNITA i de la FNLA.
5 de novembre de 1975
Cuba envia tropes de combat a Angola (Operació Carlota), a petició del MPLA.
11 de novembre de 1975
Angola es declara independent.
1987-1988
Batalla de Cuito Cuanavale.
22 de desembre de 1988
Acord tripartit (Nova York) que porta a la retirada de les tropes cubanes i sud-africanes.
1990
Independència de Namíbia i alliberament de Nelson Mandela.
1991
Acaben la intervenció cubana i les principals lleis de l’apartheid.
27 d’abril de 1994
Primeres eleccions on vota tot el país i nova bandera de Sud-àfrica.
Cuito Cuanavale: una batalla, dues versions
Angola (taronja), Namíbia (beix) i Sud-àfrica (marró). El punt marca de manera aproximada la zona de Cuito Cuanavale, al sud-est d’Angola. Il·lustració generada amb IA, orientativa.
Es va lliurar de manera intermitent del 14 d’agost de 1987 al 23 de març de 1988, al sud i a l’est de Cuito Cuanavale (Angola). D’una banda hi havia les forces angoleses (FAPLA) i les cubanes; de l’altra, l’exèrcit sud-africà i UNITA. Les forces sud-africanes i d’UNITA van frenar l’ofensiva angolesa, però les tropes cubanes i angoleses van mantenir les seves posicions i els sud-africans es van retirar el març de 1988.
Els dos bàndols s’atribueixen la victòria. Sud-àfrica diu que va assolir els seus objectius bàsics i que va decidir no ocupar Cuito Cuanavale; els comandaments cubans i angolesos presenten la seva resistència com una defensa reeixida. El que sí que s’accepta és el resultat diplomàtic: alguns autors creuen que la batalla va ajudar a començar la primera ronda de negociacions a tres bandes, mediades pels Estats Units, que va portar a l’acord del 22 de desembre de 1988.
Les xifres de baixes són molt discutides i depenen de la font. Per exemple, segons les fonts citades per la Viquipèdia, van morir 38 sud-africans (després se’n parla de 43), uns 3.000 combatents d’UNITA, 4.768 de les FAPLA i 42 soldats i 7 pilots cubans.
Les xifres de Cuba a Angola
Segons les fonts que cita la Viquipèdia, Cuba va enviar uns 36.000 soldats el 1976 i entre 55.000 i 60.000 el 1988. Al llarg de tot el conflicte van servir entre 337.033 i 380.000 cubans. Van morir 2.016 cubans (786 en combat, 524 per malaltia i 706 en accidents). Són xifres de fonts diferents que no coincideixen del tot.
Recordem en què va consistir l’apartheid:
L’any 1652 van arribar a Sud-àfrica uns 90 colonitzadors, majoritàriament holandesos i alemanys, però també hi havia algun flamenc i francès. Coneguts com a bòers (que vol dir «grangers») o afrikàners, es van establir al territori que avui coneixem com a Sud-àfrica.
Es van expandir cap al nord i l’est de Sud-àfrica, derrotant les tropes imperials del Regne Unit i els bantus (grup d’ètnies que viuen al centre i al sud del continent africà). Els bòers es van establir en diverses repúbliques, i les més importants van ser la República Sud-africana (Transvaal) i l’Estat Lliure d’Orange.
Bandera de la República d’Orange
Bandera de la República del Transvaal (Vierkleur)
Al costat d’aquestes dues repúbliques hi havia altres territoris: les colònies britàniques del Cap i de Natal i l’efímera república bòer de Stellaland
El 1880 esclata la Primera Guerra dels Bòers entre aquests i el Regne Unit, a causa de la creixent expansió de l’Imperi Britànic a la zona. Els bòers guanyen i el Regne Unit reconeix oficialment les repúbliques bòers. A la Segona Guerra dels Bòers (1899) guanya el Regne Unit, ja que té un exèrcit més nombrós i acaba dominant les repúbliques bòers. Aquests van reconèixer la sobirania del Regne Unit i van ajudar a reconstruir les zones devastades per la guerra. Amb aquest gest van poder obtenir autonomia pròpia.
A principis dels anys vint, a poc a poc, el partit nacionalista afrikàner va guanyant força, desvinculant-se del Regne Unit. Durant la Segona Guerra Mundial molts integrants del partit simpatitzaven amb l’Alemanya nazi i el 1948 s’aproven les primeres lleis de separació racial. El nombre de població blanca d’aquell any era del 21 %, la negra del 68 % i els mestissos i asiàtics l’11 %.
Bandera de Sud-àfrica del 1928 al 1994, on s’aprecia la unió de les repúbliques
Els matrimonis interracials van ser prohibits, ja que era delicte mantenir relacions sexuals entre races. A les ciutats els autobusos, ambulàncies, hospitals, serveis, escoles o platges portaven cartells de qui els podia utilitzar. Els negres tampoc no podien votar ni ocupar càrrecs públics, entre altres prohibicions.
Sud-àfrica ja era independent de fet des del 1910 (Unió de Sud-àfrica). El 1960 un referèndum, en què només van votar els blancs, va aprovar convertir-se en república, proclamada el 1961; amb això el país va deixar de pertànyer a la Commonwealth, forçat per les pressions d’altres membres, principalment per l’apartheid.
La SWAPO (South-West African People’s Organization), guerrilla independentista de Namíbia fundada el 1960, va iniciar la lluita armada contra l’exèrcit sud-africà el 1966. El 1975 la SWAPO comença a operar des d’Angola amb la consegüent invasió dels sud-africans. Aquí entren en acció Cuba i l’URSS. Al final del conflicte el règim de l’apartheid queda molt afeblit.
El 1991 es van derogar les principals lleis de l’apartheid i el 1994 hi ha les primeres eleccions on vota tot el país i Nelson Mandela és escollit president per una contundent majoria absoluta.
L’últim reducte de supremacia blanca a Sud-àfrica el va protagonitzar el grup d’extrema dreta AWB (Afrikaner Weerstandsbeweging, Moviment de Resistència Afrikàner). Fundat el 1973, va tenir protagonisme cap al final de l’apartheid amb alguna acció armada, com per exemple el 1994 a Bophuthatswana.
Operació Carlota
El 1975 Cuba començaria la seva operació militar més gran fora del país amb més de 300.000 cubans al llarg dels anys (entre ells metges, professors, treballadors, soldats…), molt armament i una idea clara: acabar amb el colonialisme a l’Àfrica.
A principis de la dècada del 1960 moltes colònies africanes van començar a independitzar-se. El cas més seguit a l’illa de Cuba va ser la colònia del Congo (Congo Belga en aquell moment), perquè molts cubans descendeixen d’africans esclavitzats, entre ells de la regió del Congo. El 1959 Fidel Castro va enderrocar el règim de Fulgencio Batista; a partir d’aquí Castro i el Che Guevara es van fixar en tots aquests moviments, ja que la lluita internacionalista dels pobles del món era un dels seus ideals.
El rei Balduí de Bèlgica visita el Congo per declarar-ne la independència l’any 1960, però el discurs que fa no és l’esperat per Patrice Lumumba (primer ministre del Congo), ja que és un discurs paternalista quan el Congo havia sofert injustícies, explotacions i agressions dels belgues, un apartheid.
Lumumba fa un discurs no programat a l’acte del rei en què recorda els temps foscos del seu país, cosa que no agrada gens al rei Balduí. Després de la independència, els oficials belgues van continuar al capdavant de la Force Publique, l’exèrcit del país, i de bona part de l’administració. Aquí va començar un nou conflicte, ja que els militars congolesos no volien tenir un paper secundari en aquell moment i van començar una cacera de bruixes contra els blancs.
Això va propiciar que Bèlgica enviés tropes per protegir els seus ciutadans i frenar els soldats amotinats, tot això deu dies després de la declaració d’independència. Lumumba va demanar ajuda als EUA, però no va causar les simpaties necessàries i l’ajuda va ser denegada. El pas següent del mandatari congolès va ser contactar amb Moscou. Aquest moviment no va agradar gens a Washington, que va veure com el Congo virava cap al comunisme.
L’URSS ho va veure amb bons ulls i va enviar ajuda i, de passada, tenir presència a l’Àfrica. Aquí es va internacionalitzar el conflicte i va començar la guerra freda entre l’URSS i els EUA.
El Congo era en aquell moment el principal productor de cobalt del món occidental, un metall necessari, per exemple, en la fabricació de motors o aparells d’alta tecnologia. Els EUA eren importadors de cobalt i comprar-lo a l’URSS no era una bona opció.
Els EUA van quedar a l’ombra i va entrar en acció l’ONU. En aquell moment Mobutu, cap de l’exèrcit del Congo (designat per Lumumba), va protagonitzar un cop d’estat recolzat pels EUA que va acabar amb l’execució del mateix Patrice Lumumba.
Els seguidors de Lumumba van ser perseguits i es van organitzar en guerrilles. Aquest assassinat va fer que Cuba no es quedés de braços creuats. El primer pas va ser que el Che Guevara visités d’incògnit zones africanes on es fes resistència al colonialisme, especialment al Congo. Segons Fidel Castro i el Che Guevara, si el Congo aconseguia una independència de debò, els altres pobles africans l’aconseguirien un darrere l’altre.
En aquell moment Fidel Castro fa un acostament definitiu cap a l’URSS i declara la Revolució Cubana moviment socialista. A partir d’aquí, les ajudes militars arriben a l’illa i es desencadena, l’octubre del 1962, la Crisi dels míssils de Cuba. L’embargament econòmic dels EUA contra Cuba, decretat el febrer d’aquell any, ja era en vigor.
Cuba donaria ajuda estratègica i de combat als congolesos rebels, sense enviament massiu de tropes. Es va enviar un petit contingent de combatents cubans (els que poguessin passar per congolesos), amb el Che Guevara al capdavant. El Che va haver de canviar d’aspecte per evitar ser reconegut i capturat a l’Àfrica, per tant s’havia de dissimular la seva presència.
A l’arribada dels cubans al Congo la situació era força desfavorable, ja que els colpistes, amb l’ajuda de mercenaris dels EUA, havien ocupat gran part del territori; calia organitzar els rebels i ensenyar-los a lluitar en guerrilles.
Alguns congolesos agafaven una arma i no apuntaven, disparaven a cegues.
Tot era difícil, ja que el problema idiomàtic i certs costums complicaven les coses; per exemple, fer un forat al terra en una trinxera per protegir-se era mal vist pels congolesos, ja que per a ells els forats al terra s’utilitzaven per enterrar els morts i no els feia gaire il·lusió ficar-se dins d’un.
Els primers combats no els van anar gens bé: van patir derrotes i baixes, i hi havia el perill que es descobrís la presència del Che Guevara a la zona. Els rebels cada cop estaven més voltats per l’artilleria i els bombardejos de l’exèrcit de Mobutu.
Un cop es va saber que hi havia cubans a la zona, l’Organització de la Unitat Africana (OUA, antecessora de la Unió Africana) va desaprovar la presència de tropes estrangeres i també el colpista Mobutu. La presència del Che Guevara ja era un fet que la CIA havia contrastat i el petit contingent cubà va abandonar el Congo el novembre del 1965. La missió va ser un fracàs.
Però Cuba no va renunciar a l’ajuda als pobles d’Àfrica i es va fixar en la petita colònia portuguesa de Guinea Bissau; ajudar en la independència d’aquesta colònia podia desencadenar la caiguda de les altres colònies portugueses (Angola i Moçambic, que eren molt més riques) i fer l’efecte dòmino en la independència de la resta de colònies d’Àfrica.
Aquesta vegada es van enviar tècnics, enginyers, metges i homes que poguessin ajudar en la preparació en combat, o sigui que els cubans no havien d’entrar en batalla.
En poc temps els combatents guineans van anar guanyant posicions i debilitant la moral dels portuguesos fins que va arribar el 25 d’abril del 1974 i la revolució dels clavells. El règim feixista de Portugal havia caigut i l’octubre d’aquell any l’exèrcit portuguès abandona Guinea Bissau.
Angola va ser la següent. En aquest país hi havia tres moviments anticolonialistes importants:
MPLA (ajudat per Cuba i l’URSS) FNLA (ajudat pels EUA i Sud-àfrica) UNITA (que també rebia ajuda dels EUA i posteriorment de Sud-àfrica)
Aquests moviments eren rivals entre ells, però van arribar a un pacte per negociar l’alliberament d’Angola per part dels portuguesos i van signar l’Acord d’Alvor amb Portugal el 15 de gener del 1975. Va començar la guerra entre els 3 moviments per aconseguir el control de la capital (Luanda) per ser reconeguts internacionalment com a cap del país.
En aquest moment el règim racista de Sud-àfrica, els bòers, no veia amb bons ulls tenir el comunisme a les portes de casa i es veien a si mateixos com el següent objectiu; així doncs, van envair Angola pel sud per ajudar el FNLA i, de retruc, UNITA. Així, el FNLA progressava des del nord i UNITA amb Sud-àfrica pel sud.
El 1975 el MPLA va demanar ajuda a Cuba i aquesta va respondre amb escreix: els primers milers de soldats (el 1976 ja eren uns 36.000, i el 1987-1988 se’n van superar els 50.000) i molt armament. Aquí va començar l’Operació Carlota.
Segons paraules de Fidel Castro, Cuba no podia permetre que l’apartheid s’instal·lés a Angola i va ajudar amb tot. Aquesta maniobra no va agradar gaire a Moscou, però a causa dels lligams que tenien els dos països van acabar acceptant. Cuba sempre va remarcar que no buscava interessos materials a Angola, només alimentar la lluita internacionalista dels pobles del món.
Kifangondo va ser la primera gran batalla on va participar l’exèrcit cubà, que va desplegar el seu arsenal. Quan el MPLA va veure totes les armes de què disposaven els cubans, simplement va al·lucinar. Especialment amb els llançacoets múltiples, hereus de la Katiuixa (també coneguda com l’òrgan de Stalin), que havia fet estralls a les files dels nazis a la Segona Guerra Mundial.
El FNLA no estava acostumat a aquesta magnitud de foc i el pànic es va estendre entre les seves files. L’aliança MPLA – Cuba va guanyar la batalla i l’11 de novembre van declarar la independència i Agostinho Neto va ser el primer president d’Angola. Aquí no va acabar tot: els EUA no van reconèixer el president, però van prohibir l’abastiment d’armes al FNLA i a UNITA, així que amb el temps el MPLA va contenir els seus rivals regionals.
Els sud-africans van abandonar Angola, però UNITA encara seria ajudat pel règim de l’apartheid. La victòria va donar els fruits que Cuba buscava i Fidel Castro era rebut amb honors a totes les excolònies. Cuba tenia pes internacional.
Però la guerra encara no havia acabat… al sud UNITA encara era activa. I finalment va arribar l’últim trencaclosques: Namíbia i la SWAPO. Els EUA volien fora d’Angola l’exèrcit cubà, però els angolesos volien la protecció dels cubans contra l’exèrcit de l’apartheid i la demanda era que els sud-africans abandonessin Namíbia per deixar marxar els cubans.
Aquesta opció per Cuba era ben vista, ja que s’havia expulsat el règim racista i s’ajudaria a alliberar un altre país, Namíbia. Es va entrar en negociacions entre totes les parts, però mentre al sud continuava el combat i els angolesos assessorats per l’URSS anaven caient derrotats, fins que Cuba va tornar a intervenir. El 1987 Cuba va enviar més tropes i armament a Angola per acabar d’una vegada per totes amb el conflicte.
L’última batalla es va produir a Cuito Cuanavale. Es van enfrontar tres exèrcits: angolesos i cubans contra sud-africans. Va ser la batalla convencional més gran a l’Àfrica des de la Segona Guerra Mundial i es va allargar diversos mesos (1987-1988); les xifres de baixes són molt discutides segons cada bàndol.
El 1988 es va arribar a l’acord que els cubans es retiraven d’Angola, cosa que els sud-africans blancs veurien com una victòria, i els sud-africans es retirarien de Namíbia, cosa que a Cuba seria vista com un triomf en la seva ajuda a Angola contra l’apartheid. A continuació es va alliberar Nelson Mandela i l’apartheid arribava a la seva fi, ja que la maquinària militar havia quedat molt afeblida i les pressions mundials cada cop eren més fortes per acabar amb el règim bòer.
Amb la fi de l’apartheid, Sud-àfrica va adoptar el 27 d’abril del 1994, el dia de les primeres eleccions multiracials, una nova bandera de sis colors que va substituir la de 1928-1994 i que simbolitza la convergència dels diferents pobles del país.
