Què és la vexil·lologia?

La vexil·lologia és la disciplina que estudia les banderes: la seva història, els seus colors, les seves formes, el seu simbolisme i les normes que les regulen. No s’ocupa només de les banderes dels països: també de les de regions, ciutats, vaixells, exèrcits, associacions o empreses.

La resposta curta

1. Què és: l’estudi de les banderes.
2. D’on surt la paraula: la va inventar el nord-americà Whitney Smith el 1957, a partir del llatí vexillum («estendard») i del grec -logia («estudi»).
3. La seva germana: la vexil·lografia, que és l’art de dissenyar banderes.
4. Qui l’organitza: la FIAV, la federació internacional d’associacions vexil·lològiques, fundada el 1969.
5. El més antic: abans de les banderes de tela hi va haver vexil·loides, astes rematades amb una figura.

D’on ve la paraula

Whitney Smith (1940-2016) va encunyar la paraula vexillology el 1957, amb només 17 anys. Més tard va fundar el Flag Research Center, a Massachusetts, i va dedicar tota la vida a l’estudi de les banderes. També en va dissenyar una: la de la Guyana («la punta de fletxa daurada»), adoptada el 1966.

La paraula uneix el llatí vexillum, el nom d’una bandera de l’exèrcit romà (més avall veuràs com era), i el grec -logia, «estudi».

Vexil·lologia i heràldica

L’heràldica estudia els escuts d’armes, que van aparèixer a Europa al segle XII. La vexil·lologia és una altra disciplina, però li deu molt: de l’heràldica vénen paraules que es fan servir per descriure banderes, com cap, faixa, cantó o sautor, i el costum d’anomenar els colors esmalts (gules és el vermell; atzur, el blau). Moltes banderes, a més, porten un escut o van néixer d’un.

Qui estudia les banderes avui

En molts països hi ha associacions de vexil·lologia, formades sobretot per investigadors i aficionats. Estudien les banderes, publiquen revistes i, de vegades, assessoren qui vol crear una bandera nova. Però no aproven les banderes oficials: això ho decideixen els governs, els parlaments o els ajuntaments.

Moltes d’aquestes associacions formen part de la FIAV (Federació Internacional d’Associacions Vexil·lològiques), fundada el 1969. La FIAV patrocina el Congrés Internacional de Vexil·lologia (ICV), que se celebra normalment cada dos anys en una ciutat diferent.

Les parts d’una bandera

Per parlar d’una bandera calen unes poques paraules. Són les mateixes a qualsevol bandera del món:

La proporció s’escriu sempre alt:ample. La d’Espanya és 2:3; la de Suïssa, 1:1 (és quadrada); la del Regne Unit, 1:2. La del Nepal ni tan sols és un rectangle: són dos triangles superposats.

Bandera, pavelló, estendard… no és el mateix?

En el llenguatge del carrer, gairebé tot es diu bandera. En vexil·lologia s’afinen una mica més els noms, encara que l’ús canvia segons el país i l’època:

• Bandera: la paraula general per a una peça de tela amb colors o figures que s’hissa en una asta.
• Pavelló: la bandera que indica la nacionalitat d’un vaixell. Per això es diu que un vaixell «navega sota pavelló» d’un país.
• Estendard: històricament, la insígnia d’un rei, un noble o una unitat militar (sobretot de cavalleria). Sol ser més petit i, sovint, quadrat.
• Gallardet: una bandera llarga i estreta que es va aprimant cap a la punta. Es fa servir sobretot als vaixells.
• Vexil·loide: un emblema que fa el paper d’una bandera sense ser-ho, normalment perquè és rígid: una asta rematada amb una figura, unes crins o unes plomes.

Abans de la tela: els vexil·loides

Qualsevol grup humà necessita un senyal per reconèixer-se, reunir-se o seguir el seu cap enmig de la confusió. Els primers emblemes de grup no s’han conservat, però els més antics que sí que coneixem ja tenen la forma que esperaríem: una asta amb una figura a dalt, visible per sobre dels caps.

Un vexil·loide: una asta rematada amb plomes i banyes que identifica el grup. Recreació il·lustrativa (imatge generada).

Un dels estendards metàl·lics més antics que es conserven és el de Shahdad, a la província de Kerman (Iran). És de bronze i data del tercer mil·lenni abans de Crist: una asta rematada amb la figura d’un ocell i, penjada d’ella, una placa quadrada decorada amb figures. S’exposa al Museu Nacional de l’Iran.

A Egipte, la paleta de Narmer (cap al 3100 aC, Museu Egipci del Caire) mostra el rei precedit per quatre portaestendards. Cadascun porta una asta amb una figura a dalt: dos falcons, un xacal i un quart emblema de forma arrodonida. La paleta no és un vexil·loide, sinó una de les representacions més antigues de com es feien servir.

L’estendard de bronze de Shahdad (Iran, tercer mil·lenni aC).

Paleta de Narmer (cap al 3100 aC). A dalt, davant del rei, quatre portaestendards.

Roma: l’àguila, el signum i el vexillum

L’exèrcit romà tenia tres tipus d’ensenya, i convé no confondre’ls:

• Aquila (àguila): l’emblema de cada legió des de finals del segle II aC. Era una àguila de metall sobre una asta. Perdre-la era una deshonra enorme: a la batalla del bosc de Teutoburg (9 dC), els germans es van endur les àguiles de tres legions, i Roma va trigar més de trenta anys a recuperar-les totes.
• Signum: l’ensenya de les unitats més petites. Era una asta adornada amb discos de metall i, sovint, una mà oberta a la punta.
• Vexillum: un drap quadrat, normalment vermell, que penjava d’un travesser subjecte a l’asta. El feien servir la cavalleria i els destacaments. És l’ensenya romana que més s’assembla a una bandera de tela, i del seu nom ve la paraula vexil·lologia.

D’esquerra a dreta, l’àguila, el signum i el vexillum. Recreació il·lustrativa (imatge generada).

Àsia: seda, crins i clans

A la Xina, on es va inventar la seda, les banderes de tela es van fer servir molt aviat als exèrcits i a la cort. El Llibre dels ritus, un dels clàssics xinesos, descriu un exèrcit en marxa amb l’ocell vermell al davant, la tortuga negra al darrere, el drac blau a l’esquerra i el tigre blanc a la dreta: quatre animals que també eren quatre banderes. La imatge que circula per internet com «la primera bandera xinesa, del 1500 aC» és una reconstrucció moderna, no una bandera trobada.

Carro de guerra xinès amb estendards de seda. Recreació il·lustrativa (imatge generada).

Els pobles de l’estepa feien servir un altre tipus d’ensenya. Els mongols portaven el sülde: una llança amb una corona de crins de cavall sota la punta. Segons la tradició, Genguis Khan tenia un sülde blanc per als temps de pau i un de negre per a la guerra. A l’Imperi otomà, el tuğ era una asta amb cues de cavall i una bola de metall a dalt; el nombre de cues indicava el rang de qui el portava.

Genet mongol amb un sülde. Recreació il·lustrativa (imatge generada).

Un tuğ otomà. Recreació il·lustrativa (imatge generada).

Al Japó, cada clan de samurais tenia els seus propis emblemes. Els soldats portaven a l’esquena el sashimono, una petita bandera subjecta a l’armadura amb una asta, que permetia saber a quina unitat pertanyia cadascun en plena batalla.

Samurai amb sashimono, en un llibre japonès sobre armadures del 1735.

Un sashimono autèntic, de seda vermella amb caràcters daurats (Metropolitan Museum of Art, Nova York).

Amèrica: plomes i metall

Els asteques també tenien els seus vexil·loides. Eren emblemes de plomes, de vegades amb peces d’or, subjectes a una estructura que els guerrers d’alt rang portaven a l’esquena, igual que el sashimono japonès. Assenyalaven el cap i la seva unitat en el combat.

Dibuix d’un estendard asteca de plomes, el quetzalteopamitl.

Europa: dels escuts a les banderes nacionals

A l’Europa medieval, els nobles portaven les seves armes (el dibuix del seu escut) també en banderes quadrades, perquè se’ls reconegués a la batalla. D’aquí surten moltes banderes actuals.

La bandera de Dinamarca, el Dannebrog, és entre les banderes nacionals més antigues que es continuen fent servir. Segons la llegenda, va caure del cel durant la batalla de Lyndanisse (l’actual Tallinn, Estònia) el 1219. És una llegenda: la primera imatge que es coneix d’aquesta bandera és del segle XIV.

La llegenda pintada: «El Dannebrog cau del cel», de C. A. Lorentzen (1809, Statens Museum for Kunst).

La bandera de Dinamarca avui: una creu nòrdica blanca sobre vermell.

Als segles XVII i XVIII, cada regiment tenia les seves pròpies banderes. Les de l’exèrcit francès solien portar una gran creu blanca, amb els quarters dels colors propis de cada unitat.

Banderes de regiments suïssos al servei del rei de França, creats entre el 1671 i el 1673.

Les banderes nacionals tal com les entenem avui (el símbol d’un país i dels seus ciutadans, i no d’un rei o d’un exèrcit) s’estenen a partir de finals del segle XVIII, amb la dels Estats Units (1777) i la tricolor francesa. Al segle XIX i, sobretot, al XX, amb la independència de desenes de països, gairebé tots els estats del món van adoptar la seva.

Com es descriu una bandera

Per descriure una bandera, els vexil·lòlegs es fixen en tres coses:

1. La composició: com es reparteix el drap. Franges horitzontals o verticals, una creu, un triangle al costat de l’asta, un cantó, una diagonal…
2. Les figures: el que hi ha a sobre. Estrelles, sols, llunes, animals, plantes, escuts, eines…
3. Els colors: quants n’hi ha i quins són.

A Wiki Banderas hem classificat així cada bandera de l’arxiu. A la pàgina d’elements de les banderes tens cada element explicat amb un dibuix i totes les banderes que el porten: és la millor manera d’aprendre a «llegir» una bandera.

Què fa bona una bandera?

La vexil·lologia també estudia per què unes banderes funcionen millor que d’altres. La guia més citada són els cinc principis que Ted Kaye va recollir a Good Flag, Bad Flag (2006): que sigui senzilla, que els seus símbols signifiquin alguna cosa, que faci servir pocs colors, que no porti lletres ni segells i que es distingeixi de les altres. Els tens explicats amb exemples a els cinc principis d’una bona bandera.